i
Veles ni vents sols la veu de l’amiga
imanta els dits d’un toc que la sap nua.
L’amada escriu enllà el lent tren de sutja
omple l’alè d’escalfor pressentida.
D’aürt la prens la cruïlla es fa obscura
i el feix perfet, la distància abolida.
L’urbs existeix com respira l’aimia
cos de Terol jaç de verda cintura.
S’atura el jorn al punt de l’abraçada
sols una pell, i el mateix sol al ventre.
Dolç deixament d’empremta retrobada
i el fosc deler, amb què els àngels es tempten.
El brill tan bell d’unes anques com ales
i uns pessics fers que pincen pits i els baden.
S’unfla plaent la carn tan regirada
i el pany floreix amb doll que el cor no abasta
[@more@]
ii
Quin dolç amar d’amor tan prenys.
Ell era el jonc que així és lliurava
i Ella l’anyell golatejava.
(Déu el clement era l’ocell
- com se’ls mirava!)
iii
Obres la mà, perquè volés l’amada,
Quin dol, l’ensenya sense cau ni camí
- sola i tan enlairada!
