Del fons de les tenebres t’adreço el darrer crit
com el cruixit agònic d’un galió enfonsat.
De l’abisme entre el glaç, del trenc que el temps eixampla
estiro aquests braços vers el tel del silenci.
Cerco els signes que feien madurar la tendresa.
Tu, obscura i silent, cometa del meu segle.
En la nit sense estels em va amarant l’angoixa
estralls del teu silenci, les restes del naufragi.
[@more@]
El teu esguard de quars, la gelabror del marbre
el dolor peixat al pit maleït de la pena.
Cerco un amor callat, aquell sospir de l’aigua.
Tu, dolça papallona, aleteig dels meus somnis.
Remor d’amor servit amb paraules de vidre
aquella transparència fecunda com la pluja
Amb el tempteig vacil·lant, pertorbador dels cecs
et pentino la fosca ajaçada tendresa
La nosa que t’impregna els plecs més escondits
on arrela la llum la dolça enforcadura
I t’evoco la pell, la teva calidesa
els rastres de l’ahir secreta geografia
La humitat i l’escalf de la terra promesa
pàtria i finestra meva sola certesa amada
Aquell lent descobrir-se, el si de la nuesa
el cos que s’emparrava a punt per la verema
Oh el teu dolç reclam, la carn pressentida
tu tan fresca i sucosa com t’atenyia l’alba
Era l’erm, l’aspra sorra, i la teva saliva
mel i llet, glop dels déus, el rou que m’abeurava
Era el temps resclosit, i els teus dits juganers
llunyejaven la cendra, m’enllustraven la joia
El meu desig de tu fou un camí de brases
el clam que el temps atura com llamp d’una navalla
El teu acull clement fou l’ungüent que em salvava
i el xarop que anuncia el punt de la magrana
Oh aquell tast secret, noiesa clivellada
Aquell camí a les fosques, reguera de besades
Oh el dolç vi novell que el capvespre abocava
el blau que delatava el nostre esclat de foc
I la teva tendresa de joia movedissa.
I la tendra esperança com duna inaprensible
Així em prengué l’atzar, la folla cavalcada
i el fat del teu silenci, els estralls del naufragi
Quin temps de fum i febre, reclam sense resposta
L’spleen d’aquest amor trascolat per la pena
En la nit sense estels, d’entelada tristesa
tan inerme l’amor a mercè del sotsobre
La saviesa dels gats m’ensumava el maldol
mentre jo perseguia l’olor del teu celler
Ja ho sé que t’he perdut cometa del meu segle
deixo tota esperança al remels del naufragi
Ja no te’m giraràs, oh fosca Sulamita
diré negant, amor, encara el teu bell nom
És l’hora de desprendre’s, d’acceptar la metzina
ara em ret, ja davallo al secret del silenci
L’últim glop de cafè la mort al fosc solatge
seré aquell cementiri que la lluna avorria
Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit
Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat
Com s’agraeix la bona poesia…
gairebé fa l’olor d’Isla Negra aquest poema! Preciós
Gràcies a tots dos per les vostres paraules tan generoses. Crec que Per a tots els que escrivim és brn necessari sentor que connectem també amb la sensibilitat d’altres.