i
Fresseig dels pollancres,
s’assola en silenci
el mant del capvespre.
Veu que t’anuncia.
ii
La lluna badava de nou
pau-surant, tan subtil i esvelta
d’un glop l’entretoc del teu cos
oh!, rou dels alts, dolcesa meva
iii
Ai, com la nit clivellava!
El desig ert dels teus pits
em llaurava l’esperança.
Quin jonc, la lluna empinant-se!
l’arc dolç de la teva esquena
on s’esmunyia la gana
iv
Oh! Lluna, vés
fes-hi un lleu bes
afuat com glavis.
Oh! Lluna, prest
i dus-me el bleix
d’aquells seus llavis
[@more@]
