DIPTIC

Aquests poemes van ser publicats a Pregó, 2, revista de l'Aula de Cultura de Gata, al setembre de l'any 1981

[@more@]

Tweet

              i        

Fresseig dels pollancres,

s’assola en silenci

el mant del capvespre.

L’ombra és un perfum,

Veu que t’anuncia.

                  ii   

La lluna badava de nou

pau-surant, tan subtil i esvelta

d’un glop l’entretoc del teu cos

oh!, rou dels alts, dolcesa meva

                   iii

Ai, com la nit clivellava!

El desig ert dels teus pits          

em llaurava l’esperança.

Quin jonc, la lluna empinant-se!

l’arc dolç de la teva esquena

on s’esmunyia la gana

         iv

Oh! Lluna, vés

fes-hi un lleu bes

afuat com glavis.

Oh! Lluna, prest

i dus-me el bleix

d’aquells seus llavis

[@more@]

Tweet

 

Del fons de les tenebres t’adreço el darrer crit

com el cruixit agònic d’un galió enfonsat.

De l’abisme entre el glaç, del trenc que el temps eixampla

estiro aquests braços vers el tel del silenci.

Cerco els signes que feien madurar la tendresa.

Tu, obscura i silent, cometa del meu segle.

En la nit sense estels em va amarant l’angoixa

estralls del teu silenci, les restes del naufragi.

[@more@] 

El teu esguard de quars, la gelabror del marbre

el dolor peixat al pit maleït de la pena.

Cerco un amor callat, aquell sospir de l’aigua.

Tu, dolça papallona, aleteig dels meus somnis.

Remor d’amor servit amb paraules de vidre

aquella transparència fecunda com la pluja

Amb el tempteig vacil·lant, pertorbador dels cecs

et pentino la fosca ajaçada tendresa

La nosa que t’impregna els plecs més escondits

on arrela la llum la dolça enforcadura

I t’evoco la pell, la teva calidesa

els rastres de l’ahir secreta geografia

La humitat i l’escalf de la terra promesa

pàtria i finestra meva sola certesa amada

Aquell lent descobrir-se, el si de la nuesa

el cos que s’emparrava a punt per la verema

Oh el teu dolç reclam, la carn pressentida

tu tan fresca i sucosa com t’atenyia l’alba

Era l’erm, l’aspra sorra,  i la teva saliva

mel i llet, glop dels déus, el rou que m’abeurava

Era el temps resclosit, i els teus dits juganers

llunyejaven la cendra, m’enllustraven la joia

El meu desig de tu fou un camí de brases

el clam que el temps atura com llamp d’una navalla

El teu acull clement fou l’ungüent que em salvava

i el xarop que anuncia el punt de la magrana

Oh aquell tast secret, noiesa clivellada

Aquell camí a les fosques, reguera de besades

Oh el dolç vi novell que el capvespre abocava

el blau que delatava el nostre esclat de foc

I la teva tendresa de joia movedissa.

I la tendra esperança com duna inaprensible

Així em prengué l’atzar, la folla cavalcada

i el fat del teu silenci, els estralls del naufragi

Quin temps de fum i febre, reclam sense resposta

L’spleen d’aquest amor trascolat per la pena

En la nit sense estels, d’entelada tristesa

tan inerme l’amor a mercè del sotsobre

La saviesa dels gats m’ensumava el maldol

mentre jo perseguia l’olor del teu celler

Ja ho sé que t’he perdut cometa del meu segle

deixo tota esperança al remels del naufragi

Ja no te’m giraràs, oh fosca Sulamita

diré negant, amor, encara el teu bell nom

És l’hora de desprendre’s, d’acceptar la metzina

ara em ret, ja davallo al secret del silenci

L’últim glop de cafè la mort al fosc solatge

seré aquell cementiri que la lluna avorria

Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit

Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat

Tweet

1

Ets foc dejú

bec que refila

Jo enyor d’aljup

set que matina.

2

Ets el bell trau

la mà dejuna

Jo el jonc rosat

càntir que suma

[@more@]

3

tu,

l’ocult jardí

on em despulle

jo,

el més bell nu

quan el perfumes

junts,

raig lent del mesc

món que s’engruna

Tweet

i

Veles ni vents    sols la veu de l’amiga

imanta els dits   d’un toc que la sap nua.

L’amada escriu    enllà el lent tren  de sutja

omple l’alè    d’escalfor pressentida.

D’aürt la prens    la cruïlla es fa obscura   

i el feix  perfet,    la distància abolida.

L’urbs existeix    com respira l’aimia

cos de Terol    jaç de verda cintura.

S’atura el jorn    al punt de l’abraçada

sols una pell,    i el mateix sol al ventre.

Dolç deixament    d’empremta retrobada   

i el fosc deler,    amb què els àngels es tempten.

El brill tan bell    d’unes anques com ales         

i  uns pessics fers   que pincen pits i els baden.        

S’unfla plaent    la carn tan regirada

i el pany floreix    amb doll que el cor no abasta

[@more@]

                     ii

Quin dolç amar    d’amor tan prenys.

Ell era el jonc    que així és lliurava

i Ella l’anyell    golatejava.      

(Déu el clement    era l’ocell

                          - com se’ls mirava!)

                       iii

Obres la mà,    perquè volés l’amada,

Quin dol, l’ensenya            sense cau ni camí

- sola i tan enlairada!        

Tweet

Suite Vollard

 i 

Sanglota el cos     que d’amor s’esquinça

a trenc del toc     amarat de presència

- amb bram tan dolç     s’inclina el minotaure.

Davalla la mà     que descorre les baldes

un gest que mou     l’escondida fal·lera

- verge el desig     el bell rou de l’estima.

[@more@]

 ii

Amb bram tan dolç     s’inclina el minotaure

a estufar el pits     fènyer la carn sorpresa

- reclam d’aljub     l’anell fosc de l’amiga.

Ja l’hivern fos     respira la nuesa

com l’illa dorm     quan l’albira el viatge

- verge el camí     bell rastre de l’estima.

iii

Reclam d’aljub    l’anell fosc de l’amiga

a perdre el jo     i acomplir-se en l’esfera

- junyits a foc     que és de fang el miracle.

Ja el vincle clos     la puresa del calze

llir entre llavis     serà la mort perfecta?

- verge l’espill     bell rostre de l’estima.

Tweet

       …Ella negli occhi

pur mi restava, e nell’incerto raggio

del sol vederla io mi credeva ancora 

                G. Leopardi

[@more@]

       I

Rere el teu cabell m’extravio

brell negre llarg, rere la nit,

fi de trajecte un cafè amarg

i una tauleta enretirada.

Passen els combois i a l’andana

la gent minva i l’ombra s’eixampla,

em bec l’últim glop del cafè

i n’escodrinyo el fosc solatge

Cada tren em llesca el futur

i em deixa sol amb el silenci,

només un nom des de l’exili

i aquests gargots indesxifrables

            II 

Potser m’hagis estimat    però ara ja no m’estimis

i és per això que aquests dies    sense pluja i sense tu

em lliuro al recer efímer    d’aquests llocs només de pas,

el bar o cafeteria    d’un centre comercial,

l’asèpsia desolada    d’un hotel de carretera,

indrets on pugui sentir    només la fragilitat 

del gran vidre que em separa    d’algun vagabund que a fora 

ocupa la llenca d’ombra    que tan lentament s’arronsa

mentre ell s’enrosca indolent    al barral bavós de  pena.

Potser m’hagis estimat    però ara ja no m’estimis

i és per això que aquests dies    sense pluja el teu silenci 

escapça l’estel que junts    vam alçar i encara vola

i m’he d’allunyar de mi    per poder així oblidar-te.

És ben lent i ben difícil    el treball d’assassinar-nos,

mancat de la teva pluja    tot serà que hi perseveri

amb l’amargor obstinada    que un dia rere d’un altre

aplicadament esborro    el teu nom del calendari

        III

És el temps de l’enyor      d’un roig que tardoreja,

i el cant davalla al gorg,    tan pregon, del silenci.

Ara te’n vas, oh amor!,    però en tot trasllueixes

la tenor d’aquell foc    que untà la nit amb fòsfor.

I encara el desig tempta     d’anar llegint-ne el rastre,

captiu d’haver-te intacta    al cim tan plena i clara

i a la carn tan gojosa    com t’atenyia a l’alba.

Oh! alè de salvatgina,    lleu gest que acarona

dolçament mentre passa,    fores l’art trencadissa

del festeig amb el somni,  el trenc de la junyida,

la bella gosadia    que en la por s’enrocava.

Et gronxaves al caire    de la fosca imminència

vaig tastar-te un instant    talment un déu o ocell

i ara he d’aprendre a perdre’t    com un vell o poeta. 

Tweet

                                  Pilar Garcia Aparicio

                                            Carles Mulet Grimalt

Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enlumenades d'amors.

                                                                        Ramon llull

[@more@]

1.

De l'amiga

L'estesa blanca

el llençol pur dels teus flancs

De l'amic

Veremador de calfreds

de l'enyor del teu pas per les coses. 

2 

De l’amic

Ai, cèrvola meva!

Jo veig la neu,

Tu veus la mar?  

De l’amiga

 Amor meu!

La mar és amb mi   

3 

De l’amiga

La meva fidelitat

consisteix a estimar els altres

perquè t’estime a tu.  

De l’amic

 La meva fidelitat

és l’espill que només s’obre

amb la teva clau.   

4 

De l’amiga

La casa que vull:

L’arc tendre de la teva abraçada  

De l’amic

 La meva casa

és a dalt

la teva escala 

mentre hi puge

palpejant

ja en gaudesc 

com un cec,

estimada.  

5 

De l’amiga 

Et llepe

i brilles.  

De l’amic 

T’encens

i m’escalfe.   

6 

De l’amiga 

Els arbres i jo esperem

la bonança, els vents suaus

i les ponentades,

el brot tendre i la frondositat.  

De l’amic

 I jo et dure

allà on tu em portes.   

7

 De l’amiga 

Vols compartir amb mi

un any venturós?  

De l’amic

T’accepte per esposa.

Agafa’m de la mà,

trémula i dolça.  

Tweet

                                  QUADERN DE LA PROVENÇA

Puix mon amic m'enllepolí

jo també sóc llepolia

Comtessa de Dia

[@more@]

1

Cançó

Pont sense pas

com el vol d’una mà

enlairada de desig.

2 

Jovenetes d’Avinyó

 Pels corriols de l’amor

s’esmunyien de la mà.

Enriallades de sol,

enramillades. 

3 

L’Alè

 Arreu l’ensumaves   i no la veies.

S’haurà reclòs   dins el vi

la vella sang   d’Occitània? 

4

La gasela de la Sorgue

Desvariejaves

vers la sínia dels udols

i la negra com un mant

et despullava.

5

Nimfa de la Vau Clousa

 De nits rebia l’àngel

i a l’alba reneixia. 

6 

Cara

 Girats al mont de Petrarca

libàvem el cel plujós

i ens enlairàvem.

7

I creu

Acarats al cau de Sade

xuclàvem el cul del sol

i ens rellepàvem.

Tweet

(Ô toi !

succés de Dieu

sujet des hommes) 

[@more@]

        i 

Del teu florir

silent com cada estel

arna l'obscur.  

(Ô toi !

saison de Dieu

semence des hommes)   

        ii 

Del teu fluir

com lent s'endinsa el pern,

ocell a l'alba.

 (Ô toi!

mirage de Dieu

miroir des hommes) 

        iii 

Del teu cobrir

com s'esmola una dalla

i l'ocàs raja

(Ô toi!

la main de Dieu

l'amant(e) des hommes)

Tweet